PROGRAMA 31 - AGOST - 2011

En aquest programa hem pogut escoltar:

1. "La Cenerentola" - Simfonia -                   G. Rossini
2. "La Cenerentola" - Un tanti di carita          G. Rossini
3. "La Cenerentola" - Si ritrovarla lo giuro     G. Rossini
4. "La Cenerentola" - Finale                          G. Rossini
5. "La Cenerentola" - Nacqui all'afanno         G. Rossini
6. "La Cenerentola" - Non piu Mesta            G. Rossini
7. "Cinderella" - Acte I introducció                S. Prokofiev
8. "Cinderella" - Mitjanit                                S. Prokofiev
9. "Cendrillon" - Introducció                          J. Massenet
10. "Aschenbroedel" - Introducció                   J. Strauss
11. "Ricercari del secundo tuono a 4                Andrea Gabrieli
12. "Dansa de les hores" - La Gioconda           Amilcare Ponchielli

            En aquest programa em parlat i escoltat música inspirada en el conte popular de la Ventafocs. Sobretot de “La Cenerentola” òpera còmica de Gioachino Rossini.

            El conte de la Ventafocs és l’assoliment de l’amor verdader per mitjà de la bondat, la veritat, la humilitat i la sinceritat.

            D’aquest conte popular se n’han realitzat varies obres musicals com són:

 

            “La Cenerentola” òpera de Giochino Rossini

            “Cendrillon” òpera de Jules Massenet

            “Cinderella” ballet de Sergei Prokofiev

            “Aschenbroedel” ballet de Johann Strauss junior

            Cadascuna d’aquestes obres, però, han canviat poc o molt el conte original en el que s’inspiren.

            Els referents escrits del conte de la Ventafocs els tenim en els de Charles Perrault i el Germans Grimm. En l’òpera de Rossini el text base del llibret és l’obra de Perrault, però els canvis són molt evidents:

            La Ventafocs perd un braçalet no una sabata

            No tenim fada padrina sinó el tutor del príncep

            La madrastra és substituïda per un padrastre

            Rossini va escriure aquesta òpera en molt poc temps i poc temps després del seu Barber de Sevilla. Va demanar expressament al llibretista que no volia cap element fantàstic, així no tenim, carbasses que es converteixin en carrosses  ni ratolins que es transformin en criats.

            Aquests canvis també venen  condicionats per l’equilibri entre veus masculines i femenines: en el conte de Perrault tenim la Ventafocs, la Fada Padrina, la Madrastra, les dues filles de la Madrastra, i el Príncep. Això vol dir 5 dones i 1 home. En l’òpera de Rossini tenim   la Ventafocs, les dues germanes, el padrastre, el tutor del príncep, el criat del príncep, el Príncep. Això vol dir tres dones i quatre homes. Hem de tenir en compte que el paper del Padrastre és el baix bufó un element imprescindible en les òperes còmiques de Rossini

            Aquesta òpera de Rossini va estar molts anys essent molt poc representada ja que el paper de la protagonista és de mezzosoprano tipus de veu que durant força temps no ha tingut prou importància

Un dels fragments més coneguts de l’òpera i de lluïment de la protagonista està al final de la òpera l’ària “Non piu mesta”  mai més a prop del foc. Escolteu-la en aquesta interpretació de Cecilia Bartoli  i gaudiu:

   

Andrea Gabrieli: 1533 – 30 agost de 1585

            Fou un compositor i organista italià de finals del Renaixement. Oncle del compositor Giovanni Gabrieli molt més famós. Va ser el primer músic de renom internacional de l’Escola Veneciana de compositors. Va jugar un paper important en la difusió de l’estil venecià tant a Itàlia com a Alemanya.

Amilcare Ponchielli:  31 agost 1834 – 17 gener 1886

Va néixer a Paderno Fasolaro (actualment Paderno Ponchielli), prop de Cremona. Als nou anys va guanyar una beca per a estudiar música al Conservatori de Milà, component la seua primera simfonia a l'edat de 10 anys.
Dos anys abans de deixar el conservatori va compondre la seua primera òpera, basada en la novel·la I promessi sposi (Els promesos) d'Alessandro Manzoni. L'òpera va ser el gènere en què va destacar i en el que trobaria la fama.
La seua òpera més difosa és La Gioconda, sobre llibret d'Arrigo Boito, adaptat d'un drama de Victor Hugo. Va ser estrenada l'any 1876 i després va ser revisada en diverses ocasions.